De Carles Alberola

Funció en valencià

L'últim ball vol ser un homenatge a tants i tants actors i actrius teatrals anònims que,  amb els seus espectacles, més enllà de l'èxit o del fracàs,  del reconeixement o dels premis,  han fet feliç a molta gent.

L'últim ball parla d'allò pel que val la pena viure, del que de vegades perdem pel camí, de com poder conviure amb l'absència del que ens fa feliç. Parla de com, per un si o per un no, la vida es converteix en una altra cosa. De l'èxit o el fracàs, les dues cares de la mateixa moneda. I de com tenim a la nostra mà el timó per refer contínuament la nostra vida.

L'últim ball parla del plaer d'actuar, de viure les coses per primera vegada, de jugar com fèiem quan érem menuts, i encara no ens havíem posat la cota de malles per protegir-nos del món.

L'últim ball és un espectacle d'humor. Divertit. Creat per a fer riure. I plorar, com no. Si no plores, no pots valorar el riure. Un espectacle per a viure més intensament tot i que només siga per un instant. 

SINOPSI

Dos còmics, dues velles glòries del teatre valencià, un retirat i jubilat, l'altre encara en actiu i malvivint com pot, participen en un acte benèfic, en un homenatge a un company mort. Fa vint anys que no treballen junts. Fa vint anys que no es parlen.

Al teatre, entre caixes, amb l'homenatge ja en marxa i mentre esperen entre bambolines, sembla que no hi haurà manera d'entendre's. Malgrat que tots dos volen tornar a actuar junts hi ha massa ferides encara obertes. Decideixen no actuar.

Mentre repassen la seua vida, s'adonen que potser no hagen viscut moments tan intensos com quan treballaren junts. Finalment, pacten una sèrie de condicions i decideixen que aquella actuació siga el seu últim ball.

Comença la actuació i la gent riu. Com sempre, riu molt. Però una vegada més el text se'ls anirà de les mans. Literalment. I la representació, com tantes vegades en el passat, queda sujecta a una improvisació.