Simó Martí va començar la seua carrera fent de poma en una obra de teatre de l'escola. Encara que realment ell no era la poma, ell era la poma suplent. Va fer de poma perquè l'altre no podia acudir. Però la màquina de l'ego ja estava en marxa i era imparable. Des de llavors, s'ha recorregut Espanya per bars i teatres comptant les seues misèries per a tractar de tornar a tocar amb els dits aqueixa sensació del primer aplaudiment i, almenys durant aqueixa nit, poder dormir amb la sensació de sentir-se abrigallat.